Bona setmana a tothom שָׁבוּעַ טוֹב לכולם

“N’hi ha qui diu: “Vaig a observar els preceptes de la Torà i ocupar-me de la seva saviesa per a poder obtenir totes les benediccions escrites en la Torà, o per arribar a la vida al món de l’avenir …” No és correcte servir Déu d’aquesta manera ja que qui ho fa, li serveix per por. Aquest no és l’ensenyament establert pels profetes i savis …
Qui serveix  Déu per amor, s’ocupa de l’estudi dels ensenyaments i el compliment dels manaments i transita pels camins de la saviesa, no obligat en absolut per cap motiu extern, ni mogut per la por a la calamitat, ni pel desig d’obtenir beneficis materials, tal persona fa el que és realment bo perquè això és veritablement allò correcte, i en última instància, la felicitat ve a ell com a resultat de la seva conducta.” Moixé ben Maimon (Ramban, Maimònides) “Mixné Torà”

 

שבת שלום לכולם Xabat Xalom a tothom

El llegat jueu, un actiu per potenciar el turisme gironí (El Punt/Avui)

(Article publicat a El Punt/Avui, per a llegir-lo sencer cliqueu ací)

Amb l’Ajuntament de Castelló d’Empúries, que aquest 2016 assumeix la presidència de la Xarxa de Calls, el llegat jueu de les comarques de Girona torna a ser sota els focus de l’actualitat. Girona, Besalú i Castelló d’Empúries són els representants gironins d’aquesta xarxa de 24 municipis de l’Estat espanyol (de Catalunya, també hi són Tortosa i Barcelona). Són 24 municipis amb patrimoni cultural, artístic i arquitectònic del llegat sefardita que ajunten esforços per promoure aquest passat. A més de la presidència de torn gironina, la secretaria d’aquesta xarxa la porta Assumpció Hosta des del Patronat del Call de Girona. Tot plegat és l’oportunitat per esbrinar l’impacte actual del patrimoni jueu sobre el conjunt del sector turístic gironí. Però pretendre definir i quantificar un “turisme jueu” té limitacions perquè cap oficina de turisme es dedica –ni pot fer-ho–, a preguntar quines són les creences religioses dels seus visitants. Les úniques xifres disponibles són les de la nacionalitat dels turistes, que, en aquest cas, serien els visitants d’Israel; les xifres no tindran en compte turistes que possiblement es definirien com a jueus però que poden ser de qualsevol nacionalitat del món, ni els turistes que no són jueus però que tenen interès per aquest patrimoni. Dit això, dels 115.804 visitants que van entrar el 2015 al Museu d’Història dels Jueus de Girona, 14.021 procedien d’Israel. La constant, en relació amb els anys anteriors, és que després dels visitants catalans, que són els més nombrosos, Israel és el país que porta més visitants a aquest museu, per davant dels visitants de la resta de l’Estat.

Una altra característica que apunten les estadístiques del Patronat del Call de Girona és que, si per regla general els estrangers que visiten el museu vénen en viatges individuals, en el cas dels turistes israelians, els viatges individuals són minoria (2.514 de 14.021 el 2015) i el gros més important ve amb grups i agències. Des del patronat es considera que és un fet rellevant, perquè és la demostració que Girona ja és un referent per a una agència que planifica un viatge per al visitant israelià: encara que el destí principal del viatge sigui Barcelona, s’hi inclou com a mínim un dia a Girona.

La mateixa tendència s’observa a Besalú: els visitants que provenen d’Israel viatgen en grup i les agències reserven prèviament la visita. Per contra, els jueus americans hi arriben de forma més individualitzada, la majoria van acompanyats amb guia oficial i segueixen la ruta Barcelona-Girona-Besalú-Castelló d’Empúries. A Besalú, totes les visites de l’oficina municipal de turisme inclouen patrimoni i història local, destacant l’especificitat jueva. El 2015, 13.324 persones van fer algunes d’aquestes visites i 6.639 persones van fer específicament la guiada al micvé (la joia del patrimoni jueu de Besalú); d’aquests visitants, 1.522 procedien d’Israel i 580, dels Estats Units.

Castelló d’Empúries va entrar més recentment a la Xarxa de Calls (el 2012); només fa dos mesos que es comptabilitzen els visitants que s’interessen pel patrimoni jueu, independentment de la seva nacionalitat, i la dada és molt fragmentada. Amb tot, el 2015, l’oficina de turisme de Castelló d’Empúries va comptabilitzar 43 visitants d’Israel (eren 14 el 2014). L’oficina de turisme d’Empuriabrava n’ha comptabilitzats 102, tant el 2014 com el 2015. Aquest setmana passada, un grup de tècnics de l’Associació de Guies Oficials de Turisme ha visitat precisament Castelló d’Empúries per familiaritzar-se amb el patrimoni jueu del municipi.

“Hem d’internacionalitzar la difusió del llegat jueu”

Assumpció Brossa, alcaldessa de Castelló d’Empúries, és, des d’aquest passat mes
de gener, la nova presidenta
de la Xarxa de Calls. Ha
pres el relleu de Luis Martínez-Portillo, alcalde de Calahorra. Les presidències es transmeten per ordre alfabètic entre els 24 municipis que actualment formen la xarxa. Fins ara, els mandats eren de sis mesos, però a partir del 2016 seran d’un any.

Quin són els seus objectius com a nova presidenta?

El principal serà internacionalitzar aquest patrimoni jueu dels calls i la seva vinculació amb la promoció turística.

Una promoció més enllà del públic jueu?

El poble jueu és el primer interessat; és normal, perquè en aquests calls troba la seva història i antecedents. Però és un patrimoni que s’ha d’obrir a tothom i que volem potenciar més dins el marc del turisme cultural en general.

Més reptes sobre la taula de la seva presidència?

L’ampliació de la xarxa a nous municipis. Fins aquest 2016, teníem una moratòria que limitava el nombre d’adherents als 24 municipis actuals. Això s’acaba i tenim 16 candidatures que han fet la petició per entrar-hi.

Castelló va tard en la promoció del llegat jueu?

No. Som dels últims arribats, vam entrar a la xarxa el 2012, i som petits en comparació amb les grans ciutats de l’associació, però l’antiga sinagoga o el cementiri jueu de Castelló, on continuarem les excavacions, formen part del patrimoni que promocionem.

BENJAMÍ DE SEFARAD

El passat jueu com a base d’un projecte pedagògic

El llegat jueu també dóna peu al projecte pedagògic Benjamí de Sefarad, adreçat als alumnes de 2n d’ESO per conscienciar-los de la importància d’aquest patrimoni. Hi participen alumnes dels instituts de Castelló d’Empúries, Girona i Besalú. Durant el curs 2014-2015, el projecte es va fer amb caràcter experimental i es tornarà a repetir. En un primer moment, es forma els alumnes en la història i el patrimoni jueu dels seus respectius municipis. Cada centre educatiu desenvolupa tallers i activitats. Posteriorment, es fa un intercanvi en què els alumnes d’un centre educatiu d’una ciutat expliquen el patrimoni jueu del municipi als alumnes convidats.

Sinagogues i calls de Girona, Besalú i Castelló d’Empúries

Girona, amb el seu call, el centre Bonastruc ça Porta, el Museu d’Història dels Jueus, el Patronat Call de Girona i fins i tot una estructura dedicada a la recerca i la formació (l’Institut d’Estudis Nahmànides), és, indiscutiblement, el motor del llegat jueu a la demarcació. Besalú conserva també un conjunt patrimonial important per la presència d’un micvé (bany ritual jueu) del s. XII i vestigis d’una sinagoga del s. XIII. La comunitat jueva de Castelló d’Empúries va ser –després de la de Girona– la més important d’aquesta demarcació. Se’n coneix la història per la documentació que s’ha conservat i que ha permès identificar les ubicacions de cementiris jueus, un call que es va ampliar i desplaçar, i dues sinagogues, la més antiga, datada del s. XIII, era al sector on avui encara hi ha un carrer amb el nom dels Jueus.

L’amenaça dels tacos jueus: identitat i fragmentació

(Article de Neil Manel Frau a la revista Mozaika)

En altres ocasions ja he comparat la dinàmica de la identitat americana jueva amb la de les cultures minoritàries a Europa. Atès el meu origen català i experiència en aquest tipus de situacions durant bona part de la meva vida, no puc evitar trobar en la identitat jueva americana les mateixes tendències inequívoques de cultures en perill d’extinció que podia constatar en el meu país d’origen, com a sociolingüista aficionat i sui generis que sóc. Tot just la setmana passada, un bon amic em va enviar un interessant article sobre els criptojueus de Nou Mèxic, coneixent el meu profund afecte lligam amb aquella comunitat. La reflexió del meu amic –jueu i afroamericà– sobre el tema va ser per mi una veritable revelació: ell tenia l’esperança que aquell programa de la NPR esdevingués viral “a veure si la gent arriba a veure i entendre que no tots els jueus s’assemblen a Tevye¹“. També em comentava que l’autor d’aquestes belles instantànies declarava que l’experiència viscuda entre els criptojueus de Nou Mèxic simplement no encaixava en la seva narrativa vital jueva. “En quin moment la nostra narrativa vital jueva ha esdevingut una cosa tan esquifida?”, es preguntava el meu amic.

El meu punt de vista és que a mesura que les persones redueixen la seva identitat jueva a una sèrie d’estereotips culturals, també redueixen la identitat jueva col•lectiva a només un petit segment testimonial. La raó principal per la què aquí als Estats Units els jueus hispans o els jueus negres i asiàtics, no “encaixen” en la idea d’identitat jueva d’algunes persones és perquè trenquen la comoditat de l’esquema identitari d’aquestes persones. I això només succeeix perquè, un cop desposseïda dels seus nuclis essencials (com ara qualsevol connexió amb la religió jueva), la seva identitat jueva esdevé fragmentada i fokloritzada, en una manera molt semblant amb la de la identitat catalana en la qual vaig créixer a Mallorca. Per a mi, es tracta d’una tendència que revela de manera eloqüent que la identitat jueva en el món occidental sovint no sorgeix d’una una cultura dinàmica, viva, sinó que es troba en una profunda crisi, i en perilla la supervivència.

En publicacions anteriors he parlat sobre la imatge estereotipada i plena d’auto-odi que els jueus ofereixen de sí mateixos en els medis de comunicació nord-americans, així com de l’ús d’expressions grolleres com a úniques restes de la llengua jíddisch. En certa etapa del procés de minorització d’una cultura, la gent comença a considerar aquesta cultura com quelcom entranyable, minç i amb certa ordinariesa intrínseca. Aquesta és la nostra manera de ser, la nostra essència. Fins i tot podem estar orgullosos del nostre patrimoni, però no podem imaginar-nos com ningú que no hagi nascut en la nostra cultura voldria abraçar-la. Una dolorosa majoria dels mallorquins parla català a casa –una nostrada i hibrida versió de l’idioma, plena de “entranyables” renecs– i fins i tot n’hi ha que preserven algunes danses tradicionals per a mostrar als turistes, mentre que al mateix temps arrufen el nas davant la idea d’un llibre en català sobre mecànica quàntica o qualsevol altra manifestació d’alta cultura en llengua catalana. I sens dubte miren amb escepticisme qualsevol no-mallorquí tractant d’aprendre el nostrat petit idioma. De fet, no ajudaran mai aquesta persona a aprendre, sinó que sempre es canviaran a l’espanyol o l’anglès tan aviat com l’estranger intenti articular una frase en català. Per a ells, la cultura mallorquina és quelcom a estimar, fins i tot un motiu d’orgull, però essencialment inútil i clarament inferior a la resta de cultures modernes circumdants. De ben segur podríem trobar patrons de comportament paral·lels en els col•lectius indis americans: la cultura nadiua és una font d’orgull, fins i tot es pot mostrar als turistes, però no és per ser adoptada pels estranys i mai podrà competir com a igual amb cultures modernes del món occidental.

Què defineix la identitat del jueu mitjà secular als Estats Units? Un distorsionat record de les històries del Vell Continent, algunes expressions jíddisch d’aquí i d’allà (quasi sempre graciosos renecs), la fal·lera pels bagels i el kugel, potser. Res viu, vibrant, que vulguin compartir amb els seus veïns. Quan el típic Josh^[2] es troba amb gent que s’ha convertit al judaisme (jueus per elecció), jueus sefardites o els criptojueus de Nou Mèxic, simplement no els reconeix com a membres de la seva tribu. Ben al contrari, és possible que senti que la seva casolana i còmoda identitat de fet està amenaçada per aquesta alteritat. He sentit moltes històries de jueus no blancs que s’han sentit qüestionats, fins i tot rebutjats en les nostres centres socials jueus i sinagogues, de vegades en nom de d’obsoletes regles religioses, però sovint per simple manca d’una recepció afable i acollidora. M’atreveixo a aventurar que part d’aquesta obsessió actual amb els matrimonis mixtes i l’assimilació prové de la trista convicció que en un futur no molt llunyà, el típic Josh ja no reconeixerà ni la seva pròpia sinagoga, on va ser “barmitzvat” (preneu nota del participi passiu!) i a la qual tammateix no pensa afiliar-se, plena com estarà de forasters. La identitat nacional nord-americana és tan forta i dinàmica que pot assimilar milions d’immigrants cada dècada; la identitat mallorquina (i la identitat jueva americana, pel cas) tendeix a veure’s a si mateixa com tan irrellevant que l’assimilació dels estrangers constitueix per sí mateixa una amenaça directa a la seva existència.

Podem agafar l’opció d’asseure’ns a plorar la pèrdua d’aquell poble unit i ferm que no vam ser mai, o podem abraçar la nostra diversitat i tirar endavant. Crec que la pedra angular de la supervivència jueva als Estats Units resideix en els esforços conscientment planificats orientats cap a la recuperació del dinamisme cultural. Per a algunes persones, el compromís jueu vindrà a través del judaisme com a pràctica espiritual, en les seves més variades manifestacions. Per a altres, el lligam vindrà a través de la literatura i les arts jueves, des de la materialització i popularització d’una nova cultura jueva americana orgullosa del seu passat, però definitivament arrelada en els nostres temps, agosadora i innovadora.

(Traducció de l’anglès: Cristina Garcia)

(Post original de Neil Manel Frau-Cortes’ blog on music, Judaism and new technologies https://gershayim.wordpress.com/)

___________________________________________

1. Tevye és el protagonista de nombroses històries de Sholem Aleichem, així com de la pel·lícula El violinista dalt de la teulada que ha esdevingut la imatge romantitzada de la cultura jueva europea abans de l’holocaust.
2. Average Josh, expressió irònica basada en “average Joe” o persona de carrer, aquí designant un típic jueu americà desafecte. Josh és un nom molt corrent entre els jueus americans.

Bona setmana a tothom שָׁבוּעַ טוֹב לכולם

“La recompensa de la virtut és la virtut, i la recompensa del pecat és el pecat” Avot 4:2

שבת שלום לכולם Xabat Xalom a tothom

Jueus, i catalans, víctimes de la Setmana Tràgica del 1919 a l’Argentina

Font original: Blog de Jaume Renyer a Vilaweb

 

Fa pocs dies el meu amic israelià d’origen argentí, Tzvi Manor, em va fer arribar un article de Guido Maisuls titulat “Pogrom en Argentina“, publicat al digital de la comunitat jueva argentina “Identidades” el proppassat 20 d’aqueix mes. Es tracta d’una aproximació als esdeveniments de la Setmana Tràgica del 1919 a l’Argentina, entre el 9 i el 14 de gener, que va tenir les característiques d’un veritable pogrom contra la població jueva, i en el qual hi apareixien referències als catalans com a objectiu de la repressió governamental.

Les elits argentines, econòmiques i polítiques, amb la col·laboració fonamental de l’església catòlica i l’exèrcit, alarmades per l’èxit recent de la revolució soviètica i la creixent influència llibertària entre els obrers nouvinguts, desfermen una onada de violència policial i para-policial arran d’una vaga en una fàbrica de Buenos Aires que acaba causant entre mil i dugues mil víctimes (1.356 segons l’ambaixada dels EUA).

Resulta significatiu el paràgraf de l’article de Maisulis on relata l’arenga del contra-almirall O’Connor als membres de la Liga Patriotica Argentina abans d’atacar els barris obrers bramant “si los rusos y los catalanes no se atreven a venir al centro, los atacaremos en sus propios barrios”.

En el llibre de Mara List Avner, “La Semana Trágica de Enero 1919 y los judíos: Mitos y realidades”, (Facultat d’Història Jueva, Jerusalem, 2006), assenyala que “en el arsenal de la Armada había 193 cadáveres identificados, de los cuales 14 eran catalanes y 179 judíos rusos” (pàgina 59).

A les conclusions de les Jornades sobre la Setmana Tràgica (1909-2009), la sisena diu textualment: “Es veuria molt positiu estudiar les possibles vinculacions entre la Setmana Tràgica de Barcelona (juliol del 1909) i la Setmana Tràgica de Buenos Aires (gener del 19199 on al cap de deu anys dels fets de Barcelona, hi ha registrada la presència d’activistes catalans fugits de la repressió”.

Un jove pintor argentí establert a Catalunya, Gonzalo Elvira, va exposar l’any passat a la galeria Sicart de Vilafranca del Penedès la seva obra relacionada amb les setmanes tràgiques de Barcelona i Buenos Aires titulada “Assaig 1909-1919“.

‘La Xoà, el genocidi nazi del poble jueu’, per Xavier Torrents

‘La Xoà, el genocidi nazi del poble jueu’, per Xavier Torrents, autor i comissari.

Dijous 4 de febrer
19:30 Visita guiada de l’exposició
20:00 Masterclass “L’Holocaust explicat en el segle XXI”

Per a inscripcions i informació: secretaria@atid.es

 

Bona setmana a tothom שָׁבוּעַ טוֹב לכולם

Que ningú no digui: “Vaig a observar els preceptes de la Torà i ocupar-me de la seva saviesa perquè així podré obtenir totes les benediccions escrites en la Torà, o per assolir la vida en el món per venir …” No és correcte servir Déu d’aquesta manera perquè qui ho fa ho fa per por. Això no és el que van establir els profetes i els savis …
Qui serveix Déu per amor, s’ocupa de l’estudi de l’ensenyament i el compliment dels manaments i camina en els camins de la saviesa, no obligat per cap motiu extern, ni mogut ni per por de la calamitat, ni pel desig d’obtenir beneficis materials, tal persona fa el que és veritablement correcte perquè és veritablement just, i en darrera instància, la felicitat ve a ell com a resultat de la seva conducta.

Moixé ben Maimon “Maimònides” (Lleis del penediment)

שבת שלום לכולם Xabat Xalom a tothom